Un article molt bo d'Esther Vivas de www.etselquemenges.cat :
Vivim en un món al revés, en què es premia les multinacionals de
l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i l’agrodiversitat. El
Premi
Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen el Nobel
d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos
representants de la
indústria transgènica: Robert Fraley de Monsanto i Mary-Dell Chilton
de Syngenta. El tercer guardonat ha estat Marc Van Montagu de la Universitat de
Gant (Bèlgica). Tots han estat distingits per les seves investigacions a favor
d’una agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que, teòricament,
reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora de la qualitat, la
quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un model agrícola que genera
fam, pobresa i desigualtat? Els mateixos arguments, imagino, que
porten a concedir el Nobel de la Pau als que fomenten la guerra. Com diu
l’escriptor Eduardo Galeano en el seu llibre
Patas arriba (1998) “es
premia al revés: es menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa
la falta d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la present
situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això és mentida. La
realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos oficials, que
el
model actual d’agricultura i alimentació és incapaç de proporcionar menjar a la
gent, cuidar de les nostres terres i dels que treballen el camp. Avui,
malgrat que, segons dades de l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha
multiplicat per tres des dels anys seixanta però la població mundial des
d’aleshores tan sols s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana.
Fam, doncs, en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la
FAO, reconeix que en els darrers cent anys han desaparegut el 75% de les
varietats agrícoles.
La nostra seguretat alimentària, per
tant,
no està garantida, ja que depenem d’un ventall cada cop
més reduït d’espècies animals i vegetals. En definitiva, es promouen les
varietats que s’adeqüen més als estàndards de l’agroindústria (que poden
viatjar milers de quilòmetres abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon
aspecte a les lleixes del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres
criteris com la qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments i, en
conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de menjar no en
falta sinó que en sobra:
no tenim un problema de producció, sinó
d’accés. I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema
alimentari; ans al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència
pagesa, contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus
interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental
El mundo según
Monsanto (2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la
cadena alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest
objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa, davant
la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. Cal assenyalar que una
altra agricultura només serà possible al marge dels interessos d’aquestes
multinacionals.
Article escrit per:
Esther
Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas |
facebook.com/esthervivas |
www.esthervivas.com
etiquetes:
fam,
FAO,
indústria
alimentària,
sobirania
alimentària,
transgènics
- See more
at: http://www.etselquemenges.cat/especialista/esther-vivas/quan-es-premia-els-que-generen-fam/#sthash.Nzg35ZFc.eUJ8wPe6.dpuf
Vivim
en un món al revés, en què es premia les multinacionals de
l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i
l’agrodiversitat. El
Premi Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen el Nobel d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos
representants de la indústria transgènica:
Robert Fraley de Monsanto i Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer
guardonat ha estat Marc Van Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica).
Tots han estat distingits per les seves investigacions a favor d’una
agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que,
teòricament, reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora
de la qualitat, la quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un
model agrícola que genera
fam, pobresa i desigualtat?
Els mateixos arguments, imagino, que porten a concedir el Nobel de la
Pau als que fomenten la guerra. Com diu l’escriptor Eduardo Galeano en
el seu llibre
Patas arriba (1998) “es premia al revés: es
menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta
d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la
present situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això
és mentida. La realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos
oficials, que
el model actual d’agricultura i alimentació és
incapaç de proporcionar menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i
dels que treballen el camp. Avui, malgrat que, segons dades de
l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des
dels anys seixanta però la població mundial des d’aleshores tan sols
s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana. Fam, doncs,
en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i
l’Agricultura, la FAO, reconeix que en els darrers cent anys han
desaparegut el 75% de les varietats agrícoles.
La nostra seguretat alimentària, per tant,
no està garantida,
ja que depenem d’un ventall cada cop més reduït d’espècies animals i
vegetals. En definitiva, es promouen les varietats que s’adeqüen més als
estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers de quilòmetres
abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les lleixes
del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres criteris com la
qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments
i, en conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de
menjar no en falta sinó que en sobra:
no tenim un problema de producció, sinó d’accés.
I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema alimentari; ans
al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència pagesa,
contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus
interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental
El mundo según Monsanto
(2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la cadena
alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest
objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa,
davant la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. Cal
assenyalar que una altra agricultura només serà possible al marge dels
interessos d’aquestes multinacionals.
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas |
facebook.com/esthervivas |
www.esthervivas.com
etiquetes:
fam,
FAO,
indústria alimentària,
sobirania alimentària,
transgènics
- See more at:
http://www.etselquemenges.cat/especialista/esther-vivas/quan-es-premia-els-que-generen-fam/#sthash.Nzg35ZFc.eUJ8wPe6.dpuf
Vivim
en un món al revés, en què es premia les multinacionals de
l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i
l’agrodiversitat. El
Premi Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen el Nobel d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos
representants de la indústria transgènica:
Robert Fraley de Monsanto i Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer
guardonat ha estat Marc Van Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica).
Tots han estat distingits per les seves investigacions a favor d’una
agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que,
teòricament, reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora
de la qualitat, la quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un
model agrícola que genera
fam, pobresa i desigualtat?
Els mateixos arguments, imagino, que porten a concedir el Nobel de la
Pau als que fomenten la guerra. Com diu l’escriptor Eduardo Galeano en
el seu llibre
Patas arriba (1998) “es premia al revés: es
menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta
d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la
present situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això
és mentida. La realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos
oficials, que
el model actual d’agricultura i alimentació és
incapaç de proporcionar menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i
dels que treballen el camp. Avui, malgrat que, segons dades de
l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des
dels anys seixanta però la població mundial des d’aleshores tan sols
s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana. Fam, doncs,
en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i
l’Agricultura, la FAO, reconeix que en els darrers cent anys han
desaparegut el 75% de les varietats agrícoles.
La nostra seguretat alimentària, per tant,
no està garantida,
ja que depenem d’un ventall cada cop més reduït d’espècies animals i
vegetals. En definitiva, es promouen les varietats que s’adeqüen més als
estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers de quilòmetres
abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les lleixes
del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres criteris com la
qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments
i, en conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de
menjar no en falta sinó que en sobra:
no tenim un problema de producció, sinó d’accés.
I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema alimentari; ans
al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència pagesa,
contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus
interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental
El mundo según Monsanto
(2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la cadena
alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest
objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa,
davant la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. Cal
assenyalar que una altra agricultura només serà possible al marge dels
interessos d’aquestes multinacionals.
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas |
facebook.com/esthervivas |
www.esthervivas.com
etiquetes:
fam,
FAO,
indústria alimentària,
sobirania alimentària,
transgènics
- See more at:
http://www.etselquemenges.cat/especialista/esther-vivas/quan-es-premia-els-que-generen-fam/#sthash.Nzg35ZFc.eUJ8wPe6.dpuf
Vivim
en un món al revés, en què es premia les multinacionals de
l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i
l’agrodiversitat. El
Premi Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen el Nobel d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos
representants de la indústria transgènica:
Robert Fraley de Monsanto i Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer
guardonat ha estat Marc Van Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica).
Tots han estat distingits per les seves investigacions a favor d’una
agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que,
teòricament, reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora
de la qualitat, la quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un
model agrícola que genera
fam, pobresa i desigualtat?
Els mateixos arguments, imagino, que porten a concedir el Nobel de la
Pau als que fomenten la guerra. Com diu l’escriptor Eduardo Galeano en
el seu llibre
Patas arriba (1998) “es premia al revés: es
menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta
d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la
present situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això
és mentida. La realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos
oficials, que
el model actual d’agricultura i alimentació és
incapaç de proporcionar menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i
dels que treballen el camp. Avui, malgrat que, segons dades de
l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des
dels anys seixanta però la població mundial des d’aleshores tan sols
s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana. Fam, doncs,
en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i
l’Agricultura, la FAO, reconeix que en els darrers cent anys han
desaparegut el 75% de les varietats agrícoles.
La nostra seguretat alimentària, per tant,
no està garantida,
ja que depenem d’un ventall cada cop més reduït d’espècies animals i
vegetals. En definitiva, es promouen les varietats que s’adeqüen més als
estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers de quilòmetres
abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les lleixes
del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres criteris com la
qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments
i, en conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de
menjar no en falta sinó que en sobra:
no tenim un problema de producció, sinó d’accés.
I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema alimentari; ans
al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència pagesa,
contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus
interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental
El mundo según Monsanto
(2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la cadena
alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest
objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa,
davant la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. Cal
assenyalar que una altra agricultura només serà possible al marge dels
interessos d’aquestes multinacionals.
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas |
facebook.com/esthervivas |
www.esthervivas.com
etiquetes:
fam,
FAO,
indústria alimentària,
sobirania alimentària,
transgènics
- See more at:
http://www.etselquemenges.cat/especialista/esther-vivas/quan-es-premia-els-que-generen-fam/#sthash.Nzg35ZFc.eUJ8wPe6.dpuf